lunes, 30 de junio de 2014

"La música no se hace, ni debe jamás hacerse para que se comprenda, sino para que se sienta."

Amb aquesta contundent frase,  Manuel de Falla deixava ben clar el seu vot per una música vivencial, de l'experiència, estranya a l'intel·lectualisme que pregonava Schoenberg i els seus acòlits. 
Dins d'aquesta línia, el mestre gadità va desplegar la seva versatilitat estilística al llarg de la seva carrera, tot oferint a la cultura ibèrica un corpus d'obres que tantegen les principals tendències artístiques del seu moment. Però no es van tractar de prudents experiments compositius, sinó de veritables obres mestres que han aportat, per sempre més, una esplèndida qualitat als nostres repertoris musicals. 

http://www.hagaselamusica.com/img/galeria/img-1503.jpg  
Si a la sòlida trajectòria compositiva de Falla -trajectòria sorprenent, quasi misteriosa- volguéssim trobar algun punt feble, l'hauríem de buscar a la seva obra més estimada, la que més el feu patir, i a la que deixà inacabada amb el seu lamentable decés: L'Atlàntida. Potinejada reverentment per Ernesto Halffter, per tal de donar una certa vida a les despulles de la cantata catalana, aquesta obra ens arriba amb el rerafons tràgic del fracàs del seu principal creador. Curiosament,  el mateix rerafons tràgic de Verdaguer, autor del poema. I curiosament tan tràgic com el mite que exposa: el món destruït de l'Atlàntida. 
I just l'obra rep les últimes modificacions infructuoses als últims dies de la vida de Falla, frisós i malalt per finalitzar-la, a l'exili argentí, lluny del seu mar Mediterrani, mentre Espanya estava convalescent de la seva pròpia Atlantida: la guerra civil. 
Potser el segle XXI els espanyols i els ibèrics començarem a  jutjar objectivament el fracàs moral que ha suposat el segle XX, el ridícul ètic en què van créixer els nostres predecessors. 
A composar -deia Falla- s'aprèn però no s'ensenya; definitivament,  el mateix passa amb la civilitat dels pobles.